Cinc generacions tallant bacallà al Carrer Sant Miquel
La Casa del Bacallà ha anat creixent amb Manresa i poc a poc modernitzant-se sense perdre mai de vista el valor pel tradicional i pels detalls. Fa més de 100 anys que la mateixa família pugem la persiana d’aquest petit establiment comercial.
Vam obrir les portes l’any 1917. El dia 24 d’octubre de 1916 en Baltasar Cornet Centellas i la Maria Solé Salat van casar-se, ella venia d’una família de bacallaners, els seus germans Agustí (1879-1958) i Isidre (1881-1946) també tenien dos negocis de pesca salada a Manresa. Pel que s’explicava a casa, tant la Maria com el Baltasar es van casar estant malalts, ell moria el 3 de setembre de 1918, amb 30 anys, i ella el 8 de gener de 1923, amb 39 anys.
L’Agustí i l’Isidre, tal com explicàvem, ja tenien un negoci cada un de pesca salada, és per això que van oferir a la seva cosina Serafina Bové Salat i al seu espòs Salvador Fontanet Morera si volien agafar les regnes de la botiga. Així doncs, els avis, Salvador i Serafina, amb prou feines sabent llegir i escriure van reobrir les portes de La Casa del Bacallà el dia 1 de febrer de 1923.
Dels primers anys de la botiga són moltes les anècdotes que han anat passant de generació en generació, algunes alegres, les altres més tristes, anècdotes corrents de veïns i amics del carrer, anècdotes dels de casa, que encara avui són motiu de conversa, moment d’evocar els records d’uns temps difícils, temps que amb gran valentia els nostres avis van saber tirar endavant.
El dia de la setmana que més es treballava en aquell temps era el diumenge. Els van dir que a la botiga es feia molt calaix, que els diumenges farien 15 duros, és a dir, 75 pessetes Salvador Fontanet feia anys que estava delicat de salut, als darrers temps de la seva vida, les regnes del negoci van passar a mans del seu fill Pepito. El 15 de novembre de 1932, moria Salvador Fontanet, a l’edat de 61 anys.
Van començar els anys 30 i en Pepito que era un jove molt emprenedor va posar-se el «guardapolvos» (una peça de roba que va portar tota la vida a sobre el traje per tal de no embrutar-se) i va posar-se a maquinar, pensar i repensar quina seria la millor manera de tirar endavant la Pesca Salada. Als volts de 1933 des de l’Espelt (Òdena, l’Anoia) va traslladar-se a Manresa, a treballar a la botiga, Ventura Fontanet, una cosina. En aquest mateix any en Pepito va encomanar al fuster Edudald Cots una talla d’un bacallà que a dia d’avui encara està penjada a la botiga i és motiu de moltes converses.
Aviat van arribar uns temps difícils, els temps de la Guerra Civil, en Pepito va haver d’anar al Front i les dones de casa es van fer càrrec de la botiga, van ser temps de molta misèria, d’escassetat dels productes, temps de reinventar-se, aquest temps difícil es va perllongar inclús als primers anys del franquisme.
A l’acabar la Guerra, en Pepito va casar-se amb Rosita Fontanet Copons, el 6 d’agost de 1939. Del matrimoni en nasqueren dos fills: la Montserrat i el Jaume.
La Montserrat des dels 7 anys ja corria per la botiga, venent arengades els dissabtes. Als 12 anys va començar a compaginar els estudis amb la feina de bacallanera.
La venta al llarg dels anys ha anat canviant moltíssim, als inicis de la botiga es venia bacallà, gra, arengades (amb «cascos» de 1.000 i ara són de 50) i també productes ben extranys com cristall i terra d’escudella, que servien per netejar. A partir dels anys 50 vam començar a vendre bacallà esqueixat, va ser una mica escandalós per les ments més tradicionals de l’època, la gent es quedava bacallà amb espines, i se l’arreglava a casa. A la mateixa època vam fer les primeres reformes a la botiga.
L’Elisenda Sitjes, filla de Montserrat, seguint els passos de la seva mare, des de la dolça infància també va començar a aprendre l’ofici.
El 1991 vam tornar a fer reformes a la botiga i la vam innagurar amb alegria amb els veïns, clients i amics de la botiga. Des de llavors vam començar a vendre brandada de bacallà, el primer plat cuinat.
Després de 63 anys tallant bacallà, el Pepito, va morir l’any 1993. La Montserrat i l’Elisenda van obrir el nou segle, un segle de molts canvis, de grans superfícies, La Casa del Bacallà ens vam desmarcar cuidant d’una manera molt especial la qualitat del nostre producte i el tracte amb els nostres clients.
Des de la mort del Pepito els temps han canviat molt, sovint diem: «si l’avi veiés com tallem el bacallà i la pila de plats cuinats que fem, no sé pas quina cara i posaria, però segur que estaria molt content». Cada vegada hem anat ampliant més i més la gamma de plats cuinats, bunyols, bacallà amb samfàina, a la llauna, amb bolets, amb romesco, croquetes, prebrots «del piquillo» amb brandada, xató, esqueixades, canapès… i molts més.
El dia 1 de febrer de 2013 celebràvem els 90 anys de la botiga, en una emotiva trobada on hi van assistir 4 generacions de la família.
En aquests darrers anys hem viscut esdeveniments que s’han convertit en històrics per nosaltres, com ara aparèixer en el programa de TV3, Divendres, amb Espartac Peran i l’àvia Remei, el dia 16 de febrer de 2016.
Hem rebut d’altres visites, com la de la Sílvia Abril, en el programa de RTVE, La recepta perduda, on van venir a comprar el bacallà per fer Bacallà a la Manresana seguint la recepta del cuiner manresà Ignasi Domènech (1874-1956), autor del llibre La Teca.
El fill gran de l’Elisenda, el Miquel, és historiador, graduat en Història a la UAB, des de ben petit apassionat per la història familiar. A ell es deu aquestes ratlles, i tota la investigació prèvia que ha permès posar negre sobre blanc a la nostra història. Les seves recerques van permetre que l’any 2018 publiquessin al Regió 7 una ressenya dels orígens del nostre negoci, que es pot consultar en línia.
L’any 2020 el Pou de la Gallina també va fer una petita ressenya de les botigues amb història de Manresa, on la Casa del Bacallà també va tenir el seu petit espai.
Al Miquel, sempre li ha agradat molt la botiga i el tracte amb els clients. Des de 2022 treballa amb l’Elisenda, colze amb colze per seguir tirant endavant el negoci de salaons.